L'Edat Contemporània

EL MEU POBLE PREFERIT: PONS

      El meu poble preferit és Pons. Per què ho és? Perquè quan era  petita, uns 7 o 8 anys, vaig anar a dormir-hi una nit allà i una altre a Andorra. Vam anar a comprar pa de Pons per sopar. Em va encantar. Per a mi, és el pa més bo que he tastat en el món. és molt, molt bo i per aquesta raó sempre que passem per Pons, faig anar a comprar pa. Aquella nit a Pons, després de sopar el pa de Pons amb embotit, que vam sopar a fora la terrassa amb les estrelles brillants com perletes il·luminades, vaig dormir en un llit més còmode...    hi havia el coixí normal de tota la vida i dos coixinets al damunt per decorar. Els llençols ern molt suaus i una mica freds. Va ser increïble.
      Es va fer de dia, les 10:30 h. més o menys, i jo vaig anar a esmorzar a la terrassa. Vaig esmorzar 3  llesques de pa de Pons amb mantega i pernil dolç.
      Vam sortir a passejar una mica per Pons, no molt alluny. Hi havia moltes coses: botigues, bars, restaurants i també hi vaig veure una plaça molt gran. Em vaig quedar de pedra. Era impressionant. Aquesta plaça es diu: Plaza del Generalisimo Franco de Pons (Lleida). Vam passejar una mica més però ja se'ns va fer l'hora de dinar i vam anar al bufet de l'hotel i jo vaig menjar molt bé.

      M'encanta Pons i sobretot el seu pa!!
      Mmmm!! Que bo que està.



            

EL LLIBRE QUE LLEGEIXO

Llibre: Momo
Autor: Michael Ende
Temàtica: Màgia i poder
Imatges:

 

EL DIA MUNDIAL DE LA POESIA 21 de Març: NOMÉS LA VEU

Emmudit el vent,
inventem el silenci, l'equilibri.
Només la veu, el poema,
atansa espais oberts,
acull el temps
-arena que sense pietat
llisca i no es detura-,
arrela l'instant, tan fràgil.
Només la veu, el poema,
desxifra la clau el somni,
el so profund dels morts,
els signes ara obsurts de la mirada,
la ferida encesa dels amants,
la vermellor dels núvols
a trenc d'alba,
els contrallums opacs dels paisatges
i les llunes surant sobre les aigües.
Només la veu, el poema
dissol el temps dels verbs,
sotmet l'oblit.
El vers reté als dits el gest,
el calfred intacte de la pell.

Zoraida Burgos

 

 

 

L'INTERNAUTA REPOSA

Ha passat hores davant la pantalla
fent descobertes d'adreces i noms,
ha omplert de lletres i xifres i símbols
tot un disquet, gairebé ni sap com.

Ara es passeja, al caient de la tarda,
sota la dolça claror de ponent
que d'una tendra lluïssor rosada
cobreix les formes, amorosament.
Ha trepitjat un tou de fulles seques,
les que diuen adéu a la tardor
amb una veu callada, mai oïda
entre les ratlles de l'ordinador.
La xiscladissa dels ocells als arbres,
aguda i penetrant, com violins,
li produeix com una esgarrifança,
com si l'esgarrinxessin pell endins.

Ran del camí, un hort amb tanques altes
llueix les branques d'un mandariner
que penja els fruits, com fanalets encesos
amb espurnes de sol, sobre el carrer.
La font que raja al mig de la placeta
esquitxa de brillants l'aire encantat.
És l'hora que els coloms hi van beure...
Ell en copsa l'ardent fugacitat
i s'asseu un moment al banc de pedra,
i clou els ulls, com si volgués gravar
tot el que veu a la pantalla interna,
on mai cap "virus" no ho pugui esborrar:
ponent, fulles, ocells, els fruits, la calma
...i la font que no para de rajar...

JOANA RASPALL

QUI SAP

Escriuré en un paper blanc
tot allò que li diria
i que no li goso a dir;
després, en forma de barca
plegaré el paper i a l'aigua
el deixaré navegar...

Potser el trobarà algun dia...
i qui sap si el llegirà!

JOANA RASPALL